dijous, 30 de setembre del 2010

XXII Carnaval de blocs - Som anti-escola?



Laura des de el seu bloc ens proposa un nou tema pel Carnaval ¡que ja va per la XXII edició!

I quin tema!

No em considero anti-escola, tot i que, ara per ara, no hi portaria a les meves filles de cap manera.

Les nenes no han anat mai a l’escola bressol i l’Àfrica que aniria a P4, no ha trepitjat mai cap escola, ni per veure les instal•lacions ;)

Particularment, no hi tinc res en contra. Cap experiència negativa amb elles i una experiència força positiva amb mi mateixa: per circumstàncies que no venen al cas, a mi en va cuidar una senyora que no li agradaven massa les criatures, no tinc germans ni cosins i el barri al que vivia diguem que no era l’òptim per sortir a jugar al carrer; així que, per mi, ser social de mena, l’escola era el meu mon; no se pas que hagués fet sense ella. De fet, una de les meves millors amigues es una amiga de la primària (en tinc un altra del institut…)

Acadèmicament també m’anava força bé. Això si, van aconseguir carregar-se la meva “autoestima creativa”: estic començant ara a desintoxicar-me de: els esports no son lo meu, soc molt patosa; no se dibuixar; no tinc sentit del ritme; jo no canto ni a la dutxa perquè desafino moltíssim, etc. Ptser es que no soc competitiva, tinc el meu propi ritme i a la meva veu li van millor els greus que els aguts; probablement Dali hagués suspès plàstica, i amb això no vull dir que jo sigui un geni...

No se si dir-vos com hauria de ser l’escola per tal que portés les meves filles... em tractareu de boja. De fet, no portaria a les nenes, hi aniríem tots. Seria un poblat,un poblat en el que estiguessin representats quantes més professions i oficis millor (incloent-hi els treballs domèstics); on els adults estiguessin treballant al seu ritme (tranquil) i els nens (de totes les edats) campessin per on volguessin. Un poblat sense joguines ni parcs infantils, amb entorns naturals on poguessin jugar lliurement i sense perills, això si. On a cada lloc de treball, els nens disposessin d’eines a la seva mida i d’un adult amable, carinyós i pacient que respongués les seves preguntes i els ajudes a treballar amb ell si fos el seu desig, sense fer classes magistrals. Evidentment, els pares haurien d’estar en aquest poblat, treballant també, per descomptat i a l’abast dels seus fills en qualsevol moment...

Sense arribar a aquests extrems, una escola que m’agrades, hauria de respectar els interessos dels nens, les diferències, les emocions, els ritmes... Hauria de ser flexible en horaris i assistència. Tenir un bon entorn exterior i tallers interiors ben variats; sense aules, amb els tallers que he anomenat i sales condicionades per diverses activitats: xerrar, jugar, llegir, cantar,... En fi, un altra utopia.

Hi ha molts motius pels que no porto les nenes a l’escola: crec que s’han de sentir respectades, estimades i acompanyades a tot hora, no vull que desaparegui aquesta curiositat que té pel món que l’envolta i m’encanta estar present quan fa els seus petits-grans descobriments. Però el motiu DE VERITAT pel que no les vull dur es perquè penso que tot el que es important a l’escola ho poden aprendre quan tinguin 20 anys, però mai podran tornar a ser petites. Ara es el moment de jugar, de riure a tot hora, de pintar quan et vingui de gust, de treure’t les sabates per trepitjar la terra, de dormir 2 hores de migdiada, d’abraçar a la mama sempre que tinguis ganes, de jugar amb la germana petita/gran en qualsevol moment, d’aixecar-te a les 11 del matí per que et quedes desperta aprofitant a ton pare fins que aquest se’n va a dormir, de plorar sense vergonya quan estàs trista, de cridar i de saltar quan t’ho demana el cos, ... Jo m’ho vaig perdre i, ja que ho puc fer, no els hi ho vull prendre.

dimecres, 29 de setembre del 2010

Les mates de l'IKEA

Crec que ja us he dit que estic re-organitzant l'habitació de les joguines, si, ja fa temps, però a casa meva les coses van a poc a poc...

No se vosaltres, però jo, quan faig re-organitzacíons, es fàcil que acabi a l'IKEA, com ha passat aquest cop. Dilluns ens vam plantar allà i portem 2 matins muntant mobles:



Hem confirmat que les matemàtiques estan a tot arreu un cop més:
A: Ara que mama?
Jo: Ara, 4 cargols!
A: Té!
A: I ara?
Jo: Ara van 4 rodones d'aquelles que t'agraden
A: Aquí hi han 3, doncs he d'agafar un altre...
A: I on poso la fusteta?
Jo: al forat que fa 2
I així tota l'estona



La Mara, per la seva banda, s'ha aixecat just per donar les darreres instruccions de muntatge



I fer el control de qualitat



I per postres, una sorpreseta!
Quan un del mobles ja estava muntat i mig ple. L'Àfrica ha agafat el metro l'ha posat i ha dit: això fa trenta-dos. Jo, de seguida m'he apropat, i si, estava al 32. M'ha sorprés perquè no n'em parlat mai específicament de les desenes, si que en sent parlar a tothom, clar! però mai li he dit que un 3 i un 2 junts s'anomena 32, bè, ja he comprovat que no cal ;)

dilluns, 27 de setembre del 2010

Acampem a la Ciutadella?

Segur que pensareu el mateix quan us faci 5 cèntims.

El proper divendres es dia 1 i, per tant, primer divendres de mes, això vol dir (pels que no ho sapigueu) que molts homeschoolers de Barcelona i rodalies es/ens reunim a la Ludoteca de la Ciutadella.

El passat dissabte 18 de setembre la Coordinadora Catalana pel Reconeixement i la Regulació de l'Educació en Familia convocava la Jornada Internacional per la Llibertat d'Educació, però degut a la situació meteorològica s'ha ajornat fins aquest dissabte dia 2 d'octubre... La trobada es a la Ludoteca de la Ciutadella. Us sona?



Per un altra banda, la primera setmana d'octubre es la setmana Internacional de la Lactància i, com no, ALBA (com els darrers 11 anys) convoca la Festa de la Lactància; aquest any canvia l'escenari i no, no l'ha celebra a la Ciutadella; ens trobarem al parc de l'estació del Nord, que per altra banda esta moooolt, mooolt a la vora.



Així que, ens veiem?
Voleu acampar amb nosaltres?
Creieu que els mossos ens deixaran plantar la Jaima? ;)

dijous, 23 de setembre del 2010

La sabiduria del cor

M'estic llegint un llibre: Madres e Hijas de Christiane Northrup i he trobat un recurs que em sembla molt interessant de compartir.

Es tracta dels moments en que la nena (evidentment, es pot extrapolar als nens) té unes emocions desagradables que no pot o no sap expressar, com la rabia, l'ansietat o la vergonya. Proposa començar fent el que ja sabem: preguntar subtilment- trobo que estàs trista i no tens ganes de parlar..., se't nota molt enfadada, t'agradaria explicarme com et sents?...

Quan la nena ja ens hagi dit el que li pasa i notem que no té res més a dir, li hauriem de demanar que es posi una mà al cor i que pensi en allò que estima (germans, avis, papes, mascotes...), proposa que l'aimem a "revolcar-se" i "banyar-se" en aquest sentiment durant una estoneta i després, que pensi en la situació problemàtica que ens acaba d'explicar i que miri si el seu cor té una sol·lució per ella.

Diu que ens sorpendrà comprovar amb quina freqüència els nens saben exactament el que han de fer.

Potser seria interessant provar-ho amb nosaltres mateixos també...

dilluns, 20 de setembre del 2010

Bugada matemàtica 2

Aquests dies estic endreçant l'habitació de les joguines i ens em trobat novament amb les camises GAMAR. L'Àfrica, de seguida m'ha demanar que li preparés l'estenedor, que volia jugar... Jo, li he muntat altre cop les 4 cordes i he assegut a veure que passava. Ja us vaig posar en aquesta entrada com anava la cosa.

M'ha tornat a sorprendre.

En una única corda ha classificat seguint dos criteris: el color i el número de botons. Per fer la classificació ha fet servir les pinces. Ha posat a cada camisa tantes pinces com botons i les ha buscat del mateix color, li he oferit una camisa sense botons, a veure que feia, i m'ha dit que "aquesta no, que no li he de posar cap pinça i caurà..."

M'encanta observar com funciona el seu cervell :)

Menjant arròs

La mama em posa l'arròs així, directament a la safata, diu que "total, per que acabin el plat i l'arròs a terra, així s'aprofita millor...".

A mi m'agrada força l'arròs, de fet, m'agrada força menjar, encara que no em deixen menjar de tot el que jo vull...

Es molt divertit agafar l'arròs amb dos dits, a la mama també li agrada diu nosequé de que "soc una experta fent la pinça..." però així menjo més :D

MARA

dissabte, 18 de setembre del 2010

El xalet de les nenes

No us he ensenyat encara les reformes que van estar fent pare i filla a la caseta pels nens que hi ha a Can Gregori.

Han preparat un sorral, instal·lat una piscina i una carpa.




Han treballat de valent plegats.




Han posat un caminet per tal d'arrivar-hi. Aquí el cap d'obra donant les darreres instruccions després d'haver fet part de la feina dura...





Fins i tot han plantat un roser a la porta, amb una tanca de filferro per tal que no es mengin les roses cap porc senglar...



A la Mara li han agradat els canvis ;)

divendres, 17 de setembre del 2010

Setmana sense compra


Si, ja se, era el repte del mes de juny, pero em sortia aixó de posar el link. Avui, gràcies a Silvia ho he "descobert"... (ja t'he donat les gràcies, oi Silvia?)

A veure si algú s'anima...

Aprofito per proposar un repte pel mes d'octubre: fem una joguina cada setmana (almenys fem 1 aquest mes...). Al tanto, he dit JOGUINA, se que costarà, pero... no ha de ser material didàctic :D


dimecres, 15 de setembre del 2010

El plaer de rentar-se les mans

L’altre dia em vaig adonar que cada cop que l'Àfrica es renta les mans ho fa amb presses. Culpa meva, es clar!

Sol ser abans de menjar. Li demano que es renti les mans just quan poso el dinar a taula (li podria dir 10 minuts abans, però no...) i, a més, vull que ho faci ràpid (de veritat que, ara que ho penso, no se ben be perquè...). El cas es que, la majoria de les vegades, acabo de rentar-li jo.

Per un altra banda, sovint em passa que quan la Mara vol dormir li costa. L'Àfrica no vol estar-se sola i suposo que ja sabeu lo difícil que es que una nena de 4 anys s’estigui quieta i callada una estona...

Fa dos dies vaig tenir una genial idea. El rentamans esta moooolt a prop de l’habitació de dormir i li vaig dir a l'Àfrica: que et vindria de gust rentar-te les mans al teu ritme? Li va agradar molt la idea i se’n va anar corrent; només li vaig fer una petició: si-us-plau, no gastis molta aigua...

Ella va estar una estoneta i la Mara es va dormir de seguida.

Es coneix que li va agradar perquè per la nit, abans d’anar a dormir, va tornar rentar-se-les sense que li proposes...Vaig aprofitar i li vaig fer aquesta foto... :)

dilluns, 13 de setembre del 2010

Contes per a petitons

Fa un parell de mesos, una amiga va avançar l’aniversari de l'Àfrica i ens va regalar aquest llibre (tenia por que me’l compres jo). L'Àfrica, en veure’l, es va posar molt contenta, però quan el va obrir va sentenciar: no m’agrada, no te dibuixos...

Aquest es un dels al•licients que tenia per mi el llibre: no te CAP il•lustració, l’objectiu es que la nena s’imagini els personatges, els paisatges i el color dels vestits; tal com fem nosaltres quan llegim una novel•la.

També m’agrada perquè hi ha un munt de contes curts,ideal per nens de 3 o 4 anys que no tenen masses ganes d'estar-se molta estona quiets (com es el cas de la meva filla), n’hi ha uns quants amb rima i son contes amables.

Ara ja li agrada el llibre i moltes vegades ella mateixa me’l porta perquè li llegeixi un conte; de vegades s’asseu al meu costat i em pregunta: que posa aquí? i d’altres es tomba i es posa a mirar-me la cara o el sostre...

dijous, 9 de setembre del 2010

La "Xarranca"

Segur que heu vist aquestes peces algún cop. Jo les vaig comprar quan l'Àfrica era petita; per tal de tenir un terra una mica més tou i evitar-li algún que altre cop al cap i per que no passes massa fred pel terra a l'hivern (l'altre progenitor te al·lèrgia als àcars i les catifes no passen de la porta d'entrada...).

Fa anys que no les faig servir. Amb la Mara no les he trobat tant necessàries, en part perque ens hem canviat de pis i tenim la calefacció radiant (per terra) i aquest material no es el que més m'agrada per als bebes...

La cosa es que fa temps que em vull desfer d'elles, però, aquelles coses, em sap greu per si les necessito per alguna cosa... Ahir, però, estava decidida, estic fent una mica de reorganització de l'armari i van sortir d'ell amb la idea de que marxin de casa.

L'Àfrica les va trobar, les va agafar i les va col·locar a terra amb una forma una mica extranya. No vaig saber el que era al principi fins que no la vaig veure caminant per sobre: primer a la pota coixa i després posant els dos peus.

Aquest estiu va veure unes nenes en un parc que jugaven a una "xarranca" pintada a terra (no pintada amb guix com us imagineu, no, que d'aquestes ja no se'n veuen, pintada al terra amb colors, pel qui va "fer" el parc) i es veu que li va agradar el joc :). Bé, doncs, tenim una "xarranca" de posar i treure que no embruta el terra...

Ara, em ve un altre dubte existencial: guardo només les peces necessàries per fer la "xarranca" o les guardo totes per si se li té alguna altra idea?

Segur que les acabo guardant totes...

dimecres, 8 de setembre del 2010

Vacances estiu 2010

Hola!
Sembla que ja som aquí un altre cop. Sense programar-ho hem fet unes vacances una mica llargues; fa dos mesos llargs que no apareixem per la blogosfera!!!

Un miniresum del que han estat aquests dies d'estiu.

L'Africa ha canviat la bicicleta sense pedals per la bicicleta normal sense rodetes. Va ser un èxit total, només agafar-la va ser capaç de pedalejar tota sola i en quant va intentar arrencar ella sola (a la 3a vegada) li va sortir. Haurieu d'haver vist la cara de felicitat que tenia!! I jo, la cara de panfila ;)



Vam anar a passar uns dies al poble del iaio, per terres castellanes.



Vam veure com una oreneta donava de menajar als seus pollets (teniem el niu just a casa nostra).



Vam fer un nou amic, en "Virutas"



L'Àfrica va fer la seva primera compra en solitari, tractant directament amb el forner.



Va fer prou bon temps com per fer un banyet.



I, com no, gaudir una mica del papi.



La Mara, ha esta practicant molt a gatejar i ja es capaç de pujar un pila d'escales tota sola i a molt bon ritme.



Ja de tornada hem celebrat l'aniversari de l'Àfrica.



Jo, per la meva banda, he començat un altra aventura,la idea, a més de compartir experiències, inquietuds i descobriments, treure algún dineret (encara que no se com ho faré pas sense cap seguidor :o, haurè de pregutnar a la Meni). També tinc pendent l'enllaç al repte del mes (de juny!!!!!), però es que no hi ha manera amb el click aquest (també haure de preguntar a la Meni, m'acavara cobrant...)

En fi, que ja estem per aquí i amb moltes ganes de fer cosetes...